Lluny de Sils

1 01 2008

Silencs i silenques que viuen en altres terres

img_6078a

Advertisements

Accions

Information

11 responses

23 11 2008
·Miquel Brugués i Costabella


Gent de Salt
Miquel Brugués i Costabella

En Miquel Costabella és una persona molt coneguda a Salt, qui més qui menys segur que alguna vegada ha provat algun dels seus pastissos. Però potser hi ha gent que desconeix que, a més a més, en Miquel és el Defensor del ciutadà i també un bon músic.

Des de quan fas de “defensor del ciutadà” i en què consisteix aquesta feina?
Ara a l’octubre farà 5 anys, des del 2001. Tots els dilluns al matí estic al despatx que se m’ha assignat a l’ajuntament unes tres hores. Hi dedico una part del meu dia de festa, però com que ho faig amb il·lusió i convicció no em sap gens de greu.

La meva feina és fer de mediador, de pont, entre el ciutadà i el regidor de l’àrea a la que afecti la queixa. Bé, de fet quan arriba una queixa a l’ajuntament, primer segueix el curs normal de tramitació, i si per la via normal no es soluciona, després és quan el ciutadà pot fer un recurs a través de la institució que jo represento.

Quin tipus de queixa és la més habitual?
Sobretot de circulació i d’urbanisme, però també n’hi ha moltes de tipus social. Problemes amb veïns, amb animals,… sobretot, falta d’enteniment entre les persones.

Què és el que més li agrada d’aquesta tasca?
M’agrada perquè és una feina que em permet valorar l’estat del poble, si estan contents o descontents amb tot el què es fa i el què passa. Mal comparat, et diria que la tasca del defensor, és el termòmetre del poble.

També m’agraden les trobades que fem anuals amb d’altres companys d’aquesta institució d’arreu de Catalunya. Quan vaig començar érem 18 i actualment ja en som 32.

I sobre la feina de pastisser, què ens pots explicar?
Porto tota la vida fent de pastisser. Jo sóc de Mallorquines, de Sils i als tretze anys vaig entrar d’aprenent en una fleca on també feien pastisseria. Sempre m’ha atret més la pastisseria i per aquest motiu vaig anar voltant fins arribar a Figueres on hem vaig establir, vaig conèixer la meva dona i em vaig casar.

Quan només portava 4 mesos de casat, el meu germà que ja estava treballant a Salt em va trucar per dir-me que es traspassava una pastisseria del carrer Major, i em va enredar. I ja ens tens, a la dona i a mi, fent maletes i deixant un pis recent comprat per venir a viure cap a Salt.

Vàrem estar 5 anys de lloguer i quan en Paulí va construir l’edifici on estem actualment vàrem comprar el local i aquí estem, fent pastissos cada dia per endolcir una mica la vida a qui vulgui.
Actualment, també faig de professor a l’escola d’hostaleria de Girona.

La música també és una part important de la teva vida?
Sí, molt. De fet tinc la guitarra a l’obrador i sempre que puc la toco una estona. La zona de Sils on vaig néixer no és terra de músics, però sempre m’havia atret molt.

Quan amb 18 anys vaig arribar a Figueres em vaig apuntar a una escola de música. Als matins treballava en una pastisseria i a les tardes anava a l’escola de música. M’agradava tant que vaig fer els cinc cursos en tres anys.

L’any 1968 vaig començar a tocar a la Catequesis de Figueres. Vaig participar en el Festival “Golpe de Gong”. Era un festival que es feia tots els dimarts durant els tres mesos d’estiu i en vaig ser el guanyador. Aquell any també hi participava Josep Tero, ara ell és més conegut però en un principi jo el vaig guanyar.

A la mili, la vaig fer a Sant Climent, però de quinta, no amb “enxufe”, era el corneta de la banda.. Ja ho veus, en tota la meva vida hi ha música.

Ara vaig fent perquè la meva feina no em permet més. He compost dues sardanes, la darrere la vaig estrenar el 16 d’abril i la va tocar “La Flama de Farners” a Sils. També he fet alguna cançó per mainada. Tinc bons amics que m’ajuden a corregir les lletres i els acords.

Darrerament, una ocupació que m’agrada molt és la de professor a La Caseta de Salt on cada quinze dies, ensenyo a tocar la guitarra a un grup de nens.

En Miquel és una persona de bon tracte i gran cor, els qui teniu la sort de conèixer-lo segur que ja ho sabeu, els qui no, no us perdeu la oportunitat de parlar una estona amb ell.

TotSalt, 08/02/2008
http://www.totsalt.cat/GentdeSaltDetall.asp?TotSalt_Id=3837&Info=&Titol=&

Foto: http://www.totsalt.cat/images/fotos/P1190041.JPG

23 11 2008
·Jordi Barnés Santolaria

Jordi Barnés Santolaria
http://proyectodesdemadrid.blogspot.com/

Hola! Sóc un Silenc a Madrid desde fà tres anys, abans cinc a Segovia. Vaig viure 22 anys al Prudenci Bertrana, als “pisos Blaus”, que j no sé ho seràn… perdoneu les faltes, fà molt que no escric en català… em fà ilu parlar amb la gent de Sils! Petons infinits!

Font: comentari enviat al bloc el 21 novembre 2008

23 11 2008
·Jose Antonio Otero Palacios

Jose Antonio Otero Palacios

Hola soc Jose soc catalá pero (vivo) en jaén desde fa 5 anys!
La meva pasio era jugar al futbol yo no hi pedia mes¡!
Un bon dia mes tard de jugar un partit de futbol am els cadets del Sils cf
(ya movlidaba de que yo era jugador infantil del Sils cf aquell any)la meva mare decidio que ens mudavem a una altra zona de espanya no coneguda per mi nombrada La Carolina…no vaig fe cas y ara estic aqui a mils de kilometres añorant el estil de joc catala ara mateix tinc 18 anys y soc el midgapunta titular del Carolinense club de futbol del juvenils…tan sol vull que aqui unes de les persones presents em presti una miqueta de ayuda per posarme en contacte amb gent que signifiqui alge dintre del club voldria fer unes petites peticions

moltes gracies per su atencio y sobre tot
espero una resposta

Jose
en contacte si es pot en: (okupa_39@hotmail.com) per mes informacio

Font: comentari enviat al bloc el 31 agost 2008

. . . . . . . . . .

Jose Antonio, ets un dels jugadors de la fotografia?

23 11 2008
·Ramon Rovira


Ramon Rovira neix l’any 1960 a Sils (La Selva). Col·labora amb El Noticiero Universal, Avui i El Periodic de Catalunya fins que entra a formar part de la plantilla d’El Punt de Girona l’any 1979. El 1983 és nomenat delegat de Catalunya Ràdio a Girona. L’any 1988 passa a ser corresponsal a Madrid de Televisió Espanyola a Catalunya. S’instal·la a Girona com a delegat de TV3 l’any 1989 i un any després en passa a formar part de la secció de política. Durant els darrers 5 anys ha estat el corresponsal de TV3 a Washington. [Més tard va ser ] cap d’informatius de Televisió de Catalunya.

http://www.tripodos.com/especials/atemptat/rozas.htm

Banc Sabadell fitxa el periodista Ramon Rovira com a director del gabinet de Presidència i Comunicació

Serveis Informatius / El periodista i actual sots-director de Televisió de Catalunya i director de l’Àrea de Relacions Institucionals, Màrqueting i Comunicació, Ramon Rovira, es farà càrrec, a partir del proper mes d’octubre, del nou Gabinet de Presidència i Comunicació de Banc Sabadell, sota el qual s’inclouran les àrees de Presidència i Comunicació Interna i Externa, segons ha avançat l’entitat financera en un comunicat. Amb la incorporació de Rovira, Banc Sabadell vol reforçar el seu equip directiu en els àmbits de la comunicació corporativa i les relacions institucionals.

Ramon Rovira, de 48 anys, té una àmplia experiència professional en el món de la comunicació, forjada en diferents càrrecs directius. Entre altres responsabilitats, ha exercit les de Delegat i Corresponsal a Washington i Director dels Serveis Informatius de TV3. També ha estat fins ara el director del programa de debat Àgora del Canal 33.

Font: Radio Sabadell, 5 setembre 2007
http://www.radiosabadell.fm/JSPS/index.jsp?redirectTo=http%3A//www.radiosabadell.fm/JSPS/Director%3Fflag%3D1%26page%3Dnews%26id%3D8127%26subPage%3D/Web/Informatius%26category%3DEconomia

TV3 nombra al corresponsal Ramon Rovira jefe de informativos

BARCELONA.- El periodista Ramon Rovira, hasta ahora corresponsal de TV3 en Washington, será el nuevo jefe de informativos de la cadena autonómica, según confirmó ayer el director de la CCRTV, Miquel Puig. Rovira se incorporará al cargo «tan pronto como se lo permitan sus actuales obligaciones profesionales», informó TV3.

La actual subdirectora de informativos no diarios de la cadena, Esther Fernández, asumirá el cargo hasta que se incorpore Rovira.

Ramon Rovira, nacido en Sils hace 41 años, sustituirá en el cargo a Josep Maria Torrent, que dimitió tras las críticas por la cobertura informativa del atentado contra Ernest Lluch.

El Mundo, 28 novembre 2000
http://www.elmundo.es/2000/11/28/catalunya/28N0163.html

6 01 2009
.Fernando de Argila

Un gironí lluita per pujar a la Primera divisió grega
El silenc Fernando de Argila és l’ajudant de l’extècnic del Palamós Guillermo Hoyos a la banqueta del Pas Ioannina, líder de Segona …

https://silsdelaselva.wordpress.com/2009/01/06/fernando-de-argila/
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009010600_8_307267__Esports-gironi-lluita-pujar-Primera-divisio-grega

5 03 2009
.Narcís Bardalet i Vinyals

Narcís Bardalet, i Vinyals, metge forense i director de l’Institut de Medicina Legal de Girona
Un forense de novel·la

Foto: metge forense. Bardalet és director de l´Institut de Medicina Legal.

MARC ROVIRA, GIRONA
Hi ha qui diu que s´emporta secrets a la tomba, però molt ben amagats els ha de dur
perquè el doctor Narcís Bardalet no els acabi trobant. I és que, amb més de 25 anys d´experiència en el ram de la medicina forense, aquest figuerenc nascut a Sils atresora un munt d´informació sobre la mort i els seus protagonistes. L´escriptora garrotxina Clàudia Pujol ha recollit en el seu darrer llibre (Diari d´un forense, editorial Mina) deu dels casos que, en major o menor mesura, han marcat la trajectòria professional del director de l´Institut de Medicina Legal a Girona.

Totes les històries recollides en el llibre estan centrades a les comarques gironines, camp de treball de Bardalet des que va poder marxar de la plaça que li havien assignat a Navarra quan era un recent llicenciat en Medicina. D´aquella època, de quan era metge a Estella -molt a prop de Pamplona- i va decidir treure´s el permís d´armes coma mesura d´autoprotecció, recorda la sensacio de por generalitzada que s´hi vivia per culpa del terrorisme, no només el de la banda ETA sinó el dels predecessors dels GAL, el Batallón Vascoespañol.

En el recordatori novel·lat que fa Clàudia Pujol, l´època navarresa queda ja molt lluny. El seu és un llibre d´històries passades molt a prop de casa, tant a prop que, de fet, s´ha optat per canviar els noms dels protagonistes per evitar reobrir ferides.

El cas d´una exhuberant model apareguda morta, l´estiu de 1990, sobre la sorra de la platja de l´Estartit encapçala la llista de casos que configuren la trama de la novel·la. El crim d´aquesta jove, que va morir violentament apunyalada, no ha estat mai resolt.

Millor desenllaç per a la Justícia va tenir la segona història, protagonitzada per un extorner de Sant Hilari Sacalm a qui van detenir per matar una nena del poble i deixar-la abandonada en un marge de la carretera de Cladells. L´home no va confessar mai el crim però la policia el va arrestar, tres anys després del crim, i l´Audiència va acabar condemnant-lo a presó -el que el llibre no explica és que aquest mateix individu tornaria a matar una dona anys després a Girona.

Una truculenta història succeïda al barri del Bon Pastor de Figueres, conegut popularment com el barri dels gitanos, protagonitza un altre dels relats viscuts per Bardalet. Un jove del barri va matar una noia d´un clan rival a cops de clau anglesa i, llavors, va cremar el cotxe on havia abandonat el cadàver. El noi va acabar condemnat però el llibre deixa una porta oberta al fet que hi hagi una còmplice encara lliure.

Un empresari altempordanès assassinat d´un tret a boca de canó en una caseta dels Aiguamolls -cas mai resolt-, la història d´una parella d´avis d´Empuriabrava -ell malalt d´Alzheimer i ella dos mesos morta al llit-, el d´una jove violentament violada i assassinada prop de la Jonquera o l´individu que es va disfressar d´infermera per poder assassinar la seva esposa a Platja d´Aro són alguns dels casos que també recorda el forense en aquest recull de les seves vivències.
«Tot té una explicació: les coses no passen per casualitat», sentencia el forense en l´epíleg que tanca el llibre.

Diumenge 21 d’octubre de 2007
Font: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2850_3_225510__Comarques-forense-novella
~

Entrevista a Narcís Bardalet, forense:
http://www.tv3.cat/videos/264809

6 03 2009
.Francesc Canaleta

El paisatgista Francesc Canaleta inaugura una exposició a La Punxa
6/03/09 02:00 – Girona

El pintor paisatgista Francesc Canaleta inaugurarà aquest vespre una exposició a la sala La Punxa, del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona (20h), on es podrà visitar fins al 28 de març. Nascut a Sils i resident a Santa Coloma de Farners, Francesc Canaleta es va formar durant tres anys a l’estudi d’Isidre Vicens i ara feia més de 25 anys que no exposava la seva obra a Girona. L’exposició de La Punxa està formada per 19 obres, entre les quals hi ha paisatges de la comarca de la Selva, d’alguns indrets de la província d’Osca i de la ciutat de Girona, amb una predilecció especial per la natura i pels colors més vius.

http://www.elpunt.cat/sils/article/5/19-cultura/11019-el-paisatgista-francesc-canaleta-inaugura-una-exposicio-a-la-punxa.html

28 04 2009
.Antoni Flores

ANTONI FLORES EXPERT EN INNOVACIÓ
«La innovació és una eina bàsica per sobreviure»
Flores va participar a Girona en una conferència a la Fundació UdG
27/04/09 02:00 – Girona – MÒNICA CABRUJA

Antoni Flores, a la seu de la Fundació UdG. Foto: LL. SERRAT.

El director general de la consultora estratègica en innovació Loop Business Innovation, Antoni Flores, nascut a Sils, és un dels principals experts europeus en innovació. Fa uns dies va participar a Girona en una jornada sobre Innovació o morir, organitzada per l’escola de negocis de Fundació Universitat de Girona (…)

http://www.elpunt.cat/girona/article/4/18-economia/29395-lla-innovacio-es-una-eina-basica-per-sobreviurer.html

~

Antoni Flores
“Les aerolínies ´low cost´ són un exemple de sector que ha sabut innovar i adaptar-se”

Gironí -va néixer a Sils- que treballa a Barcelona, Flores és autor de La alquimia de la innovación i un dels principals experts europeus en innovació. Va participar fa pocs dies en un col·loqui a la Fundació UdG.

Mal país per innovar, aquest que va encunyar la frase ¡Que inventen ellos!
No es pensi. Precisament innovar no és inventar, sinó que té molt d’aprofitar allò que inventen ells. És a dir, buscar noves utilitats al coneixement. Per tant, el ¡Que inventen ellos! no és tan dramàtic, en aquest cas.

Així ho deia G.B. Shaw: “Només els tontos han creat progressos, perquè els llestos s’han adaptat al que hi havia sense necessitat d’inventar” (…)

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009042800_22_329031__Ultima-del-dia-aerolinies-cost-exemple-sector-sabut-innovar-adaptarse

28 02 2010
.Narcís Bardalet

Diumenge 28 de febrer del 2010, El Punt

Simenon / Maigret. Pujol / Bardalet
28/02/10 02:00 – Girona – tura soler

Foto: Lacaba, Pujol, Bardalet i Puigvert. Foto: T.S.

Clàudia Pujol s’obre pas entre els grans autors de la novel·la negra. Ho va constatar l’escriptor Antoni Puigvert en la presentació de En l’escena del Crim, la segona entrega, després de Memòries d’un forense, les aventures del forense gironí Narcís Bardalet. Puigvert va equiparar l’autora amb Georges Simenon i el protagonista amb el comissari Maigret i va aventurar que les històries de l’investigador forense es podrien convertir en una sèrie televisiva d’èxit assegurat. «Si jo manés a TV3 no deixaria passar l’oportunitat», va sentenciar Puigvert, que va copresentar el llibre amb Fernando Lacaba, el president de l’Audiència de Girona, en un acte que va omplir la sala d’actes de la Fontana d’Or. Lacaba, que ja participar en la presentació de Memòries d’un forense va elogiar la meticulositat de Bardalet a qui va definir com un home «excepcional». Lacaba també va recórrer als símils televisius i va assegurar que les aventures de Bardalet narrades per Pujol recordaven per força els investigadors de CSI. Bardalet es va equiparar amb el bisbe, Francesc Pardo, present en la sala, que abans li havia dit que li preocupen «les persones, la seva vida i la seva mort»; com els forenses, que han d’aconseguir que els morts els parlin.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/24-puntdivers/4-divers/141808-simenon–maigret-pujol–bardalet.html

2 06 2010
. Agnès Gruart i Massó

Agnès Gruart i Massó va néixer a Sils (Catalunya) el 25 de maig de 1962.
catedràtica de Fisiologia de la Universitat Pablo de Olavide (Sevilla)
Investigadora.

http://www.d-andalucia.csic.es/cytnews8/AIn060605b.PDF
http://www.infomedula.org

4 07 2010
.Pere Madrenys i Caballé


Pere Madrenys CAPELLÀ SECULARITZAT, PERIODISTA JUBILAT I MEMBRE DEL FÒRUM JOAN ALSINA

«No té cap sentit, avui, l’ofici de capellà»

Pere Madrenys i Caballé és un capellà secularitzat que forma part del Fòrum Joan Alsina; va ser corresponsal al Concili Vaticà II, va ser membre de l’Opus Dei, va treballar al costat del doctor Narcís Jubany i ha estat un periodista que ha treballat als principals mitjans escrits

Salvador Garcia-Arbós

Fem l’entrevista a La Farinera, seu d’El Punt, on li agrada venir de visita, ja que hi va treballar entre el 1985 i el 1997. Arriba amb un maletí d’aquells que a les pel·lícules hi posen feixos de diners, o bombes, o documents comprometedors.

–Què hi porteu en aquest maletí tan seriós?
– «És l’arxiu secret. Hi porto una citació del TOP, Tribunal d’Ordre Públic, del 18 de maig del 1969, en què demanaven al bisbe el nom de l’autor d’un article sobre la Moreneta.»
–Sobre què?
–«Jo era el director del Full i autor de l’article sobre la Mare de Déu de Montserrat i el fet diferencial català. El 1969 va ser verí pur.»
–És aquest el que va arribar a la taula de Franco?
–«Va ser un altre: sobre el servei militar. Jo deia, el 1965, que la mili era perdre el temps. Camilo Alonso Vega va cridar Jubany a Madrid i li va dir ‘Como permite que escriban estas cosas en su Hoja parroquial?‘»
Jordi Soler ens talla: «Aquest era en Camulo Alonso Vega. Li deien Camulo i no Camilo, perquè era molt daixonses… Posa-ho.»
–I, el bisbe Narcís Jubany, què li va respondre?
–«Jubany, molt pillo com sempre, va dir a Alonso Vega: ‘No tiene usted soldados a sus órdenes? Y hacen siempre lo que usted quiere.’ El va convèncer, però quan va tornar a Girona em va dir ‘Pere, d’ara endavant, el doctor Taberner et revisarà tots els escrits…’ Ja ho veus, tinc dues vessants a la meva vida, que sovint s’han intercalat: capellà i periodista. Escolta! Si començo a explicar tota la meva vida, en tens per emplenar dos o tres llibres.»
–Per què no ho feu?
–«Perquè el més interessant seria la part de Girona i encara hi ha gent viva.»
–Jordi Pujol prou que ho ha fet.
–«Però el més interessant no ho ha explicat.»
–Sol passar.
–«Ja saps que jo no m’he amagat mai de res, de cap de les coses molt diverses que he viscut. He viscut la Guerra Civil espanyola, la postguerra, el Concili Vaticà II, el post-concili, l’Opus Dei, deixar-ho tot, el Pont de Pedra al Correo Catalán, les entrevistes a El Punt… Les entrevistes em van salvar quan l’amo, en Joan Bosch, em va dir que jo no sabia manar.»
–De fet, vau ser redactor en cap del Punt Diari.
–«Sí, ell em va fitxar per ser cap de redacció… Té raó: no sé manar. Del seminari em van treure de superior per la mateixa raó.»
–El rector era…
–«Sí, era de Besalú! El doctor Estela em va treure, però em va continuar estimant. Va venir a dinar a casa, ja amb la Montserrat!»
–Ara torna a obrir el maletí i torna a repassar paperassa. Què és tot això?
–«És la fitxa de la policia. Vull que la vegis: ‘Pedro Madrenys: exsacerdote, enemigo integral del régimen.’»
–Sou periodista per vocació o un torracollons de mena?
–«Les dues coses. El primer merder ja el vaig fer al seminari el primer any de ser-hi. Vam fer uns exercicis espirituals i, en un diari tabloide que tenien, hi va aparèixer l’article d’un tal Silvester, perquè era de Sils (Sils-vester), en què es denunciava que molts seminaristes s’adormien durant les meditacions.»
–Us van descobrir?
–«Si, poc temps després. Per exclusió dels altres. Tanmateix, els superiors no em van dir res. Es van enfadar els altres.»
–Tornaríeu al seminari?
–«En les circumstàncies actuals de l’Església, ni borratxo.»
– Per què?
– «No té cap sentit, avui, l’ofici de capellà tal com es veia llavors: home cèlibe, dedicat plenament a administrar sagraments, especialment el de la confessió, que me la vull carregar. Ja saps que va ser l’absolució col·lectiva el que va provocar l’organització del Fòrum Joan Alsina. Tinc un article preparat que es titularia M’acuso d’haver confessat
–Es titularà!
–«No es titularà. Posa-hi es titularia, perquè no el publicaré.»
–No us veig autocensurant-vos.
–«Ja em va bé aquesta entrevista. Per què hem de saber nosaltres les intimitats de la gent, sobretot dels matrimonis? Un exemple: quan venien els nuvis a confessar-se, obligatòriament, amb la confessió d’un sabies tot el que havia fet l’altre, lògicament. La núvia solia dir la veritat i el nuvi, tot ben al contrari. En els matrimonis, exactament el mateix. De què serveix que jo sàpiga aquestes intimitats?»
–Doncs el Vaticà demana que la gent es confessi.
–«Ja poden anar demanant…»
–Vulneraríeu un secret?
–«Mai, en cap cas.»
–Encara que un cardenal hagués violat una criatura?
–«Guardaria el secret i li posaria una penitència que el deixaria baldat.»
–En el fons sou capellà. Secularitzat, però capellà.
–«Segons la santa mare Església, sí.»
–Penseu que als capellans aparcats, el Vaticà els hauria de tornar a posar en circulació, sobretot havent d’ordenar diaques permanents?
–«O, tal com ens agrada dir al Fòrum Joan Alsina, capellans que no exerceixen el seu ministeri. A la majoria dels capellans aparcats, com ens diu Enric Sala, rector del Mont, ens hauria agradat continuar exercint com a tals. Ara, però, d’acord amb la deriva de l’Església oficial, la majoria dels capellans secularitzats diem: ‘Ja s’ho faran’. I no podem oblidar que l’edat ja no hi ajuda.»
–Com veieu l’Església, vós que vau ser al Vaticà II?
–«Fa aigües i no hi ha debat.»
–Morirà?
–«Els murs del Vaticà són molt forts! És una estructura piramidal fantàstica. A dalt de tot hi tenen una figura que, segons ells, té fil directe amb Déu. Això ja no s’ho creu ningú.»
–L’església gironina és el reflex de la romana?
–«Totalment. Una de les consignes del Vaticà és fer-se veure pels carrers i donar la sensació de potència. D’altra banda, els que han de salvar l’Església com a comunitat de creients han de ser grups de cristians de base com el Fòrum Joan Alsina.»
–Que ja fa deu anys que hi sou.
–«I hem fet un llibre que porta per títol Fidels a la utopia de l’Evangeli. Perquè encara és una utopia.»
–Expliqueu-m’ho doctor Madrenys?
–«Imitar Jesús ho és tot: un exemple d’austeritat, pobresa, bondat, senzillesa, humilitat, treball per la pau, pel perdó entre els homes…»
–Francament, aquest esperit dels cristians utòpics ja és a la majoria d’ONG.
–«I així els va la cosa: els agafen, els segresten i a alguns els maten. I ells hi tornen. Això és cristià. Tinc una anècdota personal, que em va passar quan predicava un Dijous Sant, el dia de l’amor fratern. Després de la guerra, una senyora vídua va acollir els dos fills dels que van matar el seu marit. Vaig veure llàgrimes entre els que m’escoltaven, vaig veure llàgrimes! Mira, això no té res a veure amb el que vol fer el Fòrum Alsina amb el militar que va matar en Quim Vallmajó.»
–Comenteu-m’ho, això.
–«No és cristià que el Fòrum vulgui dur als tribunals el militar que va matar Vallmajó. Si reivindiquem la utopia de l’Evangeli l’hem de perdonar. Si la família ho vol fer, ho entenc.»
–Pere, sou pic-pic, fins i tot amb els pic- pic.
–«Tens raó, ho sóc, però s’ha de ser honest i conseqüent amb les pròpies idees.»
–De problemes ja us en deu haver portat?
–«Parlar i escriure en porta alguns. Abans més que ara, eh?»
–Quina diferència hi veieu, a part del progrés tecnològic?
–«A part d’aquest canvi tan radical en l’àmbit tècnic, trobo que el canvi d’hàbits és molt pitjor: avui es treballa massa a la redacció, contra el que m’havien ensenyat a mi. S’ha de ser incisiu, en el sentit de denunciar clarament el que està mal fet, encara que porti maldecaps. S’ha de fer carrer, sortir a buscar les notícies, a parlar amb la gent. No creus que s’abusa d’internet?»
–No el feu servir, vós?
–«Per enviar articles i per rebre’n. I per mirar notícies de l’Església, sobretot. Del Vaticà, vaja! Vejam si s’enfonsa d’una vegada. Va, una anècdota del doctor Jubany: ‘Si això es pogués enfonsar sense fer mal a ningú…’!»
–Recordo una foto [El Punt, 12 de maig del 1997], de Pau VI, Jubany i una colla de capellans, amb vós a l’esquerra de tots plegats. És del final del Vaticà II, de quan fèieu de secretari de Jubany.
–«Li feia de secretari, d’escolanet a la missa, quan vaig ser a Roma, durant el Concili Vaticà II, ja que jo era periodista i corresponsal d’Europa Press i vivíem a la mateixa residència. Ja m’anava bé, perquè sabia coses que d’altres no sabien.»
–Devíeu tenir una bona relació amb Jubany.
– «No gaire, perquè sabia que jo era de l’Opus Dei.»
–No li agradava l’Opus?
–«Per una raó ben senzilla: ell volia manar absolutament sobre tota la diòcesi, però els de l’Opus se li escapaven.»
–Doncs jo creia que pensava diferent.
–«Ell tenia capellans empipats perquè feia passar la seva.»
–Jo el feia progre, progre pel 1962.
–«No ho era tan com semblava… Era dels d’stop and go, com ara Pau VI. Et donava poder teòric, però tot seguit te’l treia. Però hi tocava. Ell va predir el fiasco del Vaticà II el mateix dia de la clausura. Quan érem a punt d’agafar el cotxe per anar a l’aeroport, a la via Conciliazione, em va dir: ‘Ara hem de vigilar aquests cardenals i bisbes de la cúria, perquè, un cop nosaltres fora, es desdiran del concili; són com els joncs: la riuada els ajeu, però, quan el riu torna a anar tranquil, es tornen a posar drets.’»
–En Jubany, que va arribar a cardenal, ha estat el gran bisbe de Girona?
–«Sí, va arribar a cardenal… El millor bisbe és el doctor Jaume Camprodon, t’ho miris com t’ho miris. Ja ho va dir en Joan Ribas, després de la primera roda de premsa: ‘Hem perdut un savi, però hem guanyat un pastor.’ I jo vaig fer plorar Camprodon quan vaig plegar.»
– Plegar de capellà?
– «Sí. Li vaig dir que feia temps que ho volia fer i que em feia por en Jubany. Pobre Camprodon! Com que el veia de bona pasta, amb ell m’hi vaig atrevir. I va perdre l’únic periodista capellà que tenia, perquè llavors feia falta un periodista titulat per dirigir un mitjà. En Jubany va dir que si ell hagués estat a Girona, en Madrenys no hauria plegat… Jo crec que hauria acabat escapant-me. Et diré una frase del doctor Jaume Marquès que t’agradarà: ‘Pere, és més fort un cabell de dona que un tirant de carreta.’ Però la raó principal de la majoria dels abandonaments va ser el desencís produït per la profunda decepció de veure com el Vaticà feia marxa enrere respecte al concili, tal com havia previst el doctor Jubany. I després em vaig casar amb la Montserrat Caballé.»
–Vau deixar de ser capellà i de ser de l’Opus al mateix temps?
–«Primer de l’Opus: era fàcil perquè cada any per Sant Josep s’havia de renovar el compromís. I com que era personal…»
–Pagàveu molta quota?
–«Ho havíem de donar tot, però ho rebíem tot.»
–Us ho donaven tot?
–«Tot el que necessitàvem. Ells em van pagar el 600, el primer cotxe. Va costar 72.000 pessetes.
–Recordo que em vau explicar que vau conèixer el Sant un dia veient una pel·lícula.
–«Ni entre ell i jo no hi havia feeling, ni recordo la pel·lícula. M’hi sentia incòmode.»
–Amb ell o amb l’Opus?
–«Amb ell. Era una qüestió de sentiments, de relació humana… Crec que era bona persona, però… Vols que t’ho digui? El títol de padre no m’agradava i, menys, d’entrada.»
–Per què vau decidir ingressar a l’Obra?
–«Quan em vaig fer de l’Opus Dei el 1957, va ser perquè el veia com una institució de l’església de fets i aparença moderna. I aleshores, mossèn Pèlach era un capellà de primera línia: va fundar al Patronat de la Santa Creu de la Selva, els manaies…»
–I vas sortir-ne?
–«Quan vaig veure que la modernitat només era una aparença. Escolta, tu! Yo he venido a hablar de mi libro
Tu quoque filli mi?
–«Utique domine. Certament senyor, jo em vaig cuidar de coordinar part del llibre i, sobretot, l’enquesta, de la tria dels personatges. Crec que és la part més important perquè dóna una visió de l’església universal, des de fora de la institució, des de les bases. Diuen allò que l’Església hauria d’escoltar atentament.»
–Quins criteris vau seguir?
– «La tria és feta per una qüestió de màrqueting: gent de Girona coneguda: Salvador Sunyer, Narcís-Jordi Aragó, Joan Ribas, Ramon Llorente, Piua Salvatella, Antònia Canals, Assumpció Cantalozella, Maria Mercè Roca…»
–Què és el llibre, a part de la commemoració dels deu anys de l’associació de capellans?
–«És una aturada per reposar, agafar forces i tornar a arrencar.»

Pere Madrenys i Caballé va néixer a Sils el 6 de maig del 1932. Fill petit de quatre germans d’una família de pagesos, va viure la guerra i va ingressar al seminari el 1944, quan tenia 12 anys. Va ser ordenat capellà el 8 de juliol del 1956 i el van destinar de vicari a Arenys de Mar, «la pubilla del bisbat», després a l’Escala i, finalment, de vicari d’Olot, fins que, el 1959, se’n va anar a Navarra. És doctor en dret canònic i llicenciat en ciències de la informació per la Universitat de Pamplona . Va ser oblat de l’Opus Dei des del 1957 fins a final del 1973. Madrenys ha estat a Europa Press, El Correo Catalán, Presència —que va dirigir del 1979 al 1983—, Hoja del Lunes, Full Parroquial, Vida Catòlica, Or i Flama, Recull,i Olot Misión, i ha estat el primer corresponsal d’El País a Girona. Va ser a tants llocs perquè necessitaven un director titula

Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/190218.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: