Mercuri, crancs i domingueros

20 08 2009

img_3185

Mercuri, crancs i domingueros

Els orígens d’un espai protegit: Els Estanys de Sils

Diumenge 3 de juliol de 1988: centenars de domingueros entren a Sils per a pescar crancs americans a la sèquia, probablement contaminats amb mercuri. Durant els darrers anys, els crancs forasters han envaït el municipi i tot per culpa d’un pagès. L’objectiu dels domingueros és fer una bona paella, un bon arròs?. La Guardia Civil els vigila. Diuen que a Mercabarna es venen crancs de les clavegueres de Sils fent-los passar per exemplars del Guadalquivir. L’alcalde Quimet no vol alarmar ningú però, per si de cas, ha redactat un ban on recomana que no es mengin crancs de l’estany. Des de fa anys, els naturalistes gironins (que no volen ser anomenats ecologistes) sospiten d’una empresa: la Paperera de Sils.

I. Novembre 1983. Vichy Catalan neteja dipòsits de fuel-oil

II. Abril 1986. Els naturalistes entren en escena

III. Octubre 1986. Paperera de Sils, al jutjat per delicte ecològic

IV. Tensions entre l’alcalde de Sils i el naturalista de Riudell0ts

V. Juny 1988. Els naturalistes de Girona s’oposen a les obres de neteja de la sèquia de Sils promogudes per l’Ajuntament. Els pagesos i el doctor Garrido fan costat a l’alcalde.

VI. Juliol 1988. Centenars de domingueros i altres arriben a Sils per a pescar crancs americans, malgrat un ban d’alcaldia desaconsella menjar-ne, per la contaminació existent.

VII. El drenatge de la sèquia: qui tenia la raó?

volemsalvarelsestanysdesils

Mercuri, crancs i domingueros. Els orígens d’un espai protegit: Els Estanys de Sils és un treball de recerca històrica basat en retalls de premsa gironina. En data 9 de juliol de 2009, ha estat publicat al bloc digital Sils, com més serem més riurem <https://silsdelaselva.wordpress.com>. Consultable també en versió pdf:

pdf-icon

round-icon-small Més Històries de Sils:

Anuncis

Accions

Information

18 responses

21 08 2009
LNC

Aquest Rovira sempre tan agradable… Proposo que un carrer de Sils porti el nom de Lluís Motjé.

22 08 2009
.Tortugues

Tortugues

Al poble, quasi tots els nens havíem tingut una tortuga d’aigua a casa. Fins als anys 70 n’hi havia moltes, diuen que plovia més i que les aigües eren més netes i tranquil·les.

En un dels meus records d’infantesa, aquells que no saps perquè queden en un racó de la memòria, estem al torrent Vilarràs buscant tortugues amb els nens més grans.

Més tard, a l’institut de Santa Coloma, durant la setmana cultural van programar una xerrada de natura, va venir el naturalista Lluís Motjé “Moia” que entre altres coses ens va parlar d’unes tortugues en perill d’extinció que hi havia als voltants dels estanys de Sils i de Riudarenes. En acabar la presentació, l’Albert -el meu germà bessó- es va anar a interessar per les tortugues. En Moia li va prendre les dades i el següent dissabte es va presentar a casa un noi d’uns vint anys, l’Enric Adroguer de Sils. Va venir amb el seu R5 blanc i vam anar a veure les tortugues en una bassa que hi ha anant a l’Esparra. L’Enric ens va explicar que hi havia algunes basses on encara en quedaven, que hi havia gent que les caçava per vendre-les i que ell es dedicava a observar-les i a denunciar-ne les captures il·legals.

A partir d’aquí vam començar a trobar-nos alguns cap de setmana per anar descobrint, vam aprendre que el que nosaltres dèiem tortuga d’aigua era la tortuga d’estany, que el seu nom científic era “Emys orbicularis”, que hi havia una altra tortuga molt semblant, la tortuga de rierol i es trobava a altres zones. A poc a poc es van anar afegint altres joves del poble, (en Paset, en Pep Ros, en Sebastià Bota… ) fins que es va conformar un grup de nois d’entre catorze i quinze anys, capitanejats per l’Enric. Ens trobàvem cada dissabte a la tarda, primer per anar a observar, després per anar a condicionar les basses, l’últim reducte on havien quedat les tortugues. Vam recuperar les antigues tasques de manteniment de les basses pel bestiar abandonades: netejar el canal d’alimentació, estassar els voltants…

L’any següent -1987- vam fundar l’associació ADEPAR (Associació de Defensa del Patrimoni de Riudarenes), primer ens reuníem a la rectoria fins que es va crear l’Ateneu de Riudarenes que ens va cedir un espai.

Ja no ens trobàvem només per anar a condicionar les basses i fer la botifarrada. També fèiem alguna sortida amb l’ANG, naturalistes de Girona; amb el seu assessorament començàrem fer una fitxa de cada exemplar marcat per fer-ne un seguiment.

Van passar els anys, les meves estades a fora van fer que em desvinculés d’aquest tema, alguns dels socis després van estudiar biologia o ambientals i les recerques van començar a prendre un caire més científic. L’any 2003, en Marc Franc, en Santi Massot i el meu germà Martí van constituir la Fundació Emys per donar un nou impuls, més professional a l’activitat que ja començava a afluixar. Tres anys més tard, ja establert aquí, em vaig reincorporar, ara estic a la junta de l’ADEPAR i al patronat de la fundació.

Ahir a la sala polivalent de Riudarenes, es va fer una jornada per celebrar els 22 anys de la creació d’ADEPAR, es van fer diferents xerrades: el canvi climàtic, la tortuga d’estany i el patrimoni natural gironí. Van assistir una cinquantena de persones, i va ser també una retrobada amb amics que feia temps que no ens veiem.

Enviat per Pep Serrat, diumenge, 26 / abril / 2009

Font: article Tortugues, al bloc Només passava, d’en Josep Serrat Torrent
http://pepserrat.blogspot.com/2009/04/tortugues.html

24 08 2009
pepe

Lnc veig que tens un problema de falta de coneixement historic.
documentat una miqueta , sobre una reunio que es va fer a la laguna fa molts anys amb els propietaris dels estanys i certs ecologistes.
Em sembla molt que al sr.motjer cap dels que erem en aquella reunio li possariem el seu nom a un carrer.
El sr. aquests uno de tantos que arrel d un hobbie arriva a viure del sistema……………mes o menys com alguns que tu coneixessssss.

24 08 2009
Pau

La pregunta que ens podem fer és: ¿els Estanys de Sils van acabar sent una reserva natural protegida gràcies al senyor Rovira i als silencs o gràcies a gent forastera com aquest senyor Motjé? Tot sembla indicar que va ser aquest senyor i la seva associació naturalista qui va empenyer a l’Ajuntament i a la Generalitat a protegir aquell indret degradat i contaminat, especialment per una fàbrica del mateix poble.

24 08 2009
Alfons Delgado-Garcia

Bon recull de notícies.

Quan erem mainada teniem a en Lluís Motjé com un exemple a seguir i a admirar en alguns aspectes, i encara molts pensem així. És un pioner a la comarca en el món del naturalisme (NO ecologisme), entenent el naturalisme com la disciplina de la ciencia que vol conèixer TOT el medi físic i natural que ens envolta. Seria com parlar d’un biòleg de camp o d’un pagès amb coneixements reals de natura i amb mentalitat conservacionista.

És veritat que tot va ser una cortina de fum per desviar l’atenció cap a un altre costat. Quan es va aixecar la polseguera amb els crancs feia molts anys que aquests eren plaga. I això de que van netejar la sèquia de rates no se pas d’on surt però és realment absurd. Els crancs són omnívors, però incapaços de depredar sobre animals vius i sans més grossos que ells. Poden capturar insectes, larves d’amfibis i granotes o tritons, o potser atrevir-se amb algun peix gros que estigui ofegant-se fora de l’aigua, però menjar rates vives….!!?? Més aviat el contrari, les rates es deuen fer un fart de menjar crancs.

Un carrer no sé, però un reconeixement a la seva tasca i a la de l’Associació de Naturalistes de Girona d’aquell temps, no estaria de més. Van ser els pioners en donar a conèixer i a protegir els Estanys de Sils.

Va ser mal vist al poble per aquella mentalitat de que “ningú de fora ha de venir a dir-nos què fer amb lo nostre”. També passa ara.

Salut.

Alfons

24 08 2009
Bloc

Alfons, l’anècdota de les rates suposadament exterminades pels crancs americans va ser publicada a La Vanguardia del 6 de juliol:

24 08 2009
rigoberto

Al Sr. Motjé li vam fer la ola , en la reunió de la Laguna, crec que li van marxar les ganes de tornar a fer una altre reunió.

25 08 2009
.Amor incondicional

Escrit d’en Lluís Motjé redactat en un moment en que els Estanys no estaven protegits i tot just es començava a parlar de la seva conservació, quan encara no s’havien iniciat les greus desavinences entre els naturalistes i l’Ajuntament de Sils:

«Estany de Sils, 9 de marc de 1986. Potser caldria que us digués, primer de tot, que en el moment d’escriure aquestes pàgines em trobo enmig de l’estany, serenament assegut en un prat i envoltat d’aigua gairebé per tots els cantons. És el capvespre i la vida bull al voltant meu, en un espectacle en molts pocs indrets comtemplable a casa nostra. No puc evitar recordar aquella ocasió en què, amb la intenció de descobrir la increïble varietat d’ocells d’aquest indret, vaig trepitjar per primera vegada els estanys. D’aleshores ençà han passat uns quants anys, he arribat a trobar-hi ja prop de dues-centes espècies diferents i, de mica en mica, potser volent-ho, m’he anat enamorant fidelment i incondicionalment d’aquest preciós racó de la nostra comarca. Aquí, ja molta gent visita els estanys i coneix les seves belleses naturals: estudiants, naturalistes o simplement curiosos. I de veritat que no puc evitar sentir-me content per aquest cada cop més elevat interès del públic per la zona. Sé que molta gent de Sils s’està preguntant darrerament què passa amb els estanys. De veritat que se’m fa difícil d’explicar-ho amb poques paraules, però no per això puc deixar d’intentar-ho.

Com la majoria de vosaltres ja sabreu, la comarca de la Selva compta amb un patrimoni natural respectable: tenim des de zones litorals càlides fins a cims subalpins al Montseny. Tenim una reserva de la biosfera de la Unesco que és el Montseny, tenim el cràter volcànic més gran de la Península Ibèrica (la Crosa de Sant Dalmai) i tenim uns boscos que són dels més extensos i variats de Catalunya. Molts anys enrera, la majoria de la plana era ocupada per un sistema de llacs, estanys i aiguamoixos que la feien gairebé inhabitable. Sota un clima ja d’ell mateix humit i entorn d’aquestes zones empantanades, nombroses comunitats vegetals centreeuropees i atlàntiques aconseguiren davallar fins gairebé tocar el Mediterrani (rouredes, vernedes, prats), en una distribució totalment atípica a Catalunya. Avui, els estanys de Sils i els seus voltants, malgrat la greu alteració a què han estat sotmesos, constitueixen la millor resta d’aquest passat d’aiguamoixos i vegetació humida i representen, doncs, un patrimoni natural del qual ens hem de sentir orgullosos (i del qual, sota cap concepte, no hem de renegar, si res més no per qüestions de patriotisme comarcal). Per descomptat que si deixem degradar més aquest entorn natural, on viuen plantes gairebé úniques a Catalunya i on és possible trobar la més elevada concentració d’ocells de la comarca, els nostres fills mai no podran saber com era realment, molt abans que ells veiessin la llum, el lloc on els tocarà de viure. Personalment, jo no vull ser responsable d’això, ni vull que ningú em recrimini en el futur, si arribo a vell, per aquesta pèrdua. Estic segur que si féssim una enquesta sobre la necessitat de salvaguardar la natura, la immensa majoria deis ciutadans d’aquest país es mostrarien totalment a favor. L’experiència ens demostra, però, que quan es tracta de posar-hi el coll i renunciar a determinats interessos, tothom es tira enrera. Tant de bo a Sils es trenqui aquesta contradicció i tots plegats puguem donar una autèntica mostra d’autèntica civilització.

Sé que en aquests moments molta gent s’estarà preguntant : què és, què representa i quines funcions té un espai natural protegit. En poques paraules podem dir que un espai natural protegit és un indret on, per les seves especials característiques naturals (flora i fauna rares, formacions geològiques especials), paisatgístiques, històriques, etc., no hi són permesos usos i activitats que puguin alterar aquestes característiques principals. Les modalitats de protecció són diverses, en funció de la importància natural de l’indret. Un espai natural protegit té com a funcions, a més de la protecció de determinats elements (comunitats, especies, paisatges, etc.), l’experimentació científica, l’educació ambiental (per a mainada o per a gent més gran) i, en general, la divulgació dels valors naturals de la zona. Genera, lògicament, un turisme d’ordinari molt específic, d’aimants de la naturalesa, turisme que podríem qualificar de turisme de «qualitat». En certa manera les jornades naturalistes dels dies 18, 19 i 20 d’abril d’enguany poden servir de mostra del que es pot derivar de la protecció dels estanys. I si us hi doneu un tomb, podreu veure amb els vostres ulls l’interès real de determinats grups de persones per salvaguardar aquest patrimoni col•lectiu que és la natura —de la qual, en el fons, tots depenem— i comprovar les dificultats existents a’ l’hora de lluitar contra la seva creixent destrucció. Tant de bo ben aviat aquests ànecs, bernats, cigonyes, etc., que s’aturen a l’estany, puguin trobar-hi un ambient ben acollidor, amb prats on reposar, aigües netes omplertes de peix on poder-me alimentar i refugis on poder fundar, igual que els homes, una família per perpetuar l’espècie. Tant de bo sigui ben aviat i tant de bo sigui perquè tots hi hem posat el nostre gra de sorra.

Al capvespre de l’estany, ressonen els crits llastimosos deis ocells aquàtics. No és estrany, penso, que en altre temps existís la creença que als estanys hi havia l’entrada de l’infern. Si els deixem perdre, mai més ningú no podrà saber per què.

Autor: Lluís Motjé i Costa

Font: programa del XXII Aplec de la sardana de Sils (abril 1986), publicat en un article de Los Sitios/Diari de Girona del dimecres 9 d’abril de 1986.

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Lluís Motjé i Costa

26 08 2009
zzz

Srta lnc a veure que tal l examinem d aquest tema.
Voste sap com esta el teme de les injustes expropiacions de terres dels estanys per beneficiar a una fundacio natura(waterworld sils), encara estan pendents de judici i aquest “pelotazo” ecologic el pagareu entre tots………tambe podreu donar les graccies als srs. de ciu causants de tots els desastres locals

26 08 2009
Npi

zzz: tu si que saps, waterword sils !!!, sóna bé, vinga, vinga, dona més detalls que hu buscarem al google 😉

26 08 2009
LNC

Sé que els judicis per justipreu són molt habituals. En nom de la funció social de la propietat l’administració pot robar-te la terra a canvi d’una quantitat de diners. Normalment l’administració valora poc i els tribunals eleven l’import d’aquesta valoració en un procediment contenciós administratiu. Si guanyen, a més de més diners les pensones perjudicades, cobraran interessos que comptaran des de que es va demandar.

Crec zzz que aquest cas no hi ha “pilotaç”, perquè no hi ha cap propietari particular que augmenti edificabilitats (no és com Can Cabirol, és més com la línia del TGV).

Un dubte: L’administració expropiadora (la que va robar en nom de la funció social de la propietat) és l’ajuntament o la Generalitat ?

26 08 2009
zzz

Srta LNC l ajuntament i el suposat pelotazo es la subvencio que va arreplegar la fundacio”sense anim de lucre” NATURA, que com que veig que ets una bona investigadora, ens podries fer cinc centims sobre quina familia la composa.

26 08 2009
LNC

No ho sé, ZZZ explica’ns tot aquest negoci i parla’m de tu que no sóc d’esquerres 😉

26 08 2009
zzz

quan parlo de voste amb una persona es per respecte, no per el color politic, jo tampoc soc d esquerra.
aquests negoci era algo aixi com certe subvencio que venia de bruseles i algu tenia que “arreplegar” abans no expires, no estic molt ben documentat pero era aixi com uns 50 kilets dels d abans, que es van invertir en comprar dos euges que anaven directes a fer hamburgueses i fer un forat perque l aigua entres en alguns terrenys, ah i em deixava la barraca del oso yogui per poder observar la fauna.

26 08 2009
LNC

Qui va parar la mà?

30 08 2009
LNC

Al titular L’ex-alcalde s’interessa pels Estanys, es pot dir que igual es vol afiliar a ICV per si guanyar en Miralles….

30 08 2009
LNC

… o requalificació pactada amb el Nogué. Una d’aquestes és 😉

30 08 2009
zzz

Srta.LNC lo de la ma ho deixarem al libre albedrio.
Aquest senyor l unic interes que tenia pels estanys era quan hi comprava arbres, pero la solucio(falta d imaginacio) hauria sigut la creacio d una venecia, la conseguent edificacio , cases flotants i vaporettos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: