IV. Lluís Motjé i Costa

22 08 2009

Tensions entre el naturalista i l’alcalde

volemsalvarelsestanysdesils

lluismotje

round-icon-small En la recerca dels orígens dels Estanys de Sils com a espai natural protegit estem documentant tensions i enfrontaments entre un ecologista foraster i l’alcalde del poble. D’una banda en Lluís Motjé, “Moia”, un jove naturalista i ornitòleg que vivia a Riudellots de la Selva. De l’altra, en Joaquim Rovira, “Quimet”, alcalde convergent de Sils.

L’adhesiu “Volem salvar els Estanys de Sils” formava part d’una campanya iniciada l’any 1985 per part de l’Associació de naturalistes de Girona, en una època de desmobilització total on “ningú no s’havia mobilitzat per la defensa i recuperació de l’estany de Sils”.

round-icon-small Reproduïm aquí un escrit d’en Lluís Motjé redactat en un moment en que els Estanys no estaven protegits i tot just es començava a parlar de la seva conservació, quan encara no s’havien iniciat les greus desavinences entre els naturalistes i l’Ajuntament de Sils:

“Estany de Sils, 9 de marc de 1986. Potser caldria que us digués, primer de tot, que en el moment d’escriure aquestes pàgines em trobo enmig de l’estany, serenament assegut en un prat i envoltat d’aigua gairebé per tots els cantons. És el capvespre i la vida bull al voltant meu, en un espectacle en molts pocs indrets comtemplable a casa nostra. No puc evitar recordar aquella ocasió en què, amb la intenció de descobrir la increïble varietat d’ocells d’aquest indret, vaig trepitjar per primera vegada els estanys. D’aleshores ençà han passat uns quants anys, he arribat a trobar-hi ja prop de dues-centes especies diferents i, de mica en mica, potser volent-ho, m’he anat enamorant fidelment i incondicionalment d’aquest preciós racó de la nostra comarca. Aquí, ja molta gent visita els estanys i coneix les seves belleses naturals: estudiants, naturalistes o simplement curiosos. I de veritat que no puc evitar sentir-me content per aquest cada cop més elevat interès del públic per la zona. Sé que molta gent de Sils s’està preguntant darrerament què passa amb els estanys. De veritat que se’m fa difícil d’explicar-ho amb poques paraules, però no per això puc deixar d’intentar-ho.

Com la majoria de vosaltres ja sabreu, la comarca de la Selva compta amb un patrimoni natural respectable: tenim des de zones litorals càlides fins a cims subalpins al Montseny. Tenim una reserva de la biosfera de la Unesco que és el Montseny, tenim el cràter volcànic més gran de la Península Ibèrica (la Crosa de Sant Dalmai) i tenim uns boscos que són dels més extensos i variats de Catalunya. Molts anys enrera, la majoria de la plana era ocupada per un sistema de llacs, estanys i aiguamoixos que la feien gairebé inhabitable. Sota un clima ja d’ell mateix humit i entorn d’aquestes zones empantanades, nombroses comunitats vegetals centreeuropees i atlàntiques aconseguiren davallar fins gairebé tocar el Mediterrani (rouredes, vernedes, prats), en una distribució totalment atípica a Catalunya. Avui, els estanys de Sils i els seus voltants, malgrat la greu alteració a què han estat sotmesos, constitueixen la millor resta d’aquest passat d’aiguamoixos i vegetació humida i representen, doncs, un patrimoni natural del qual ens hem de sentir orgullosos (i del qual, sota cap concepte, no hem de renegar, si res més no per qüestions de patriotisme comarcal). Per descomptat que si deixem degradar més aquest entorn natural, on viuen plantes gairebé úniques a Catalunya i on és possible trobar la més elevada concentració d’ocells de la comarca, els nostres fills mai no podran saber com era realment, molt abans que ells veiessin la llum, el lloc on els tocarà de viure. Personalment, jo no vull ser responsable d’això, ni vull que ningú em recrimini en el futur, si arribo a vell, per aquesta pèrdua. Estic segur que si féssim una enquesta sobre la necessitat de salvaguardar la natura, la immensa majoria deis ciutadans d’aquest país es mostrarien totalment a favor. L’experiència ens demostra, però, que quan es tracta de posar-hi el coll i renunciar a determinats interessos, tothom es tira enrera. Tant de bo a Sils es trenqui aquesta contradicció i tots plegats puguem donar una autèntica mostra d’autèntica civilització.

Sé que en aquests moments molta gent s’estarà preguntant : què és, què representa i quines funcions té un espai natural protegit. En poques paraules podem dir que un espai natural protegit és un indret on, per les seves especials característiques naturals (flora i fauna rares, formacions geològiques especials), paisatgístiques, històriques, etc., no hi són permesos usos i activitats que puguin alterar aquestes característiques principals. Les modalitats de protecció són diverses, en funció de la importància natural de l’indret. Un espai natural protegit té com a funcions, a més de la protecció de determinats elements (comunitats, especies, paisatges, etc.), l’experimentació científica, l’educació ambiental (per a mainada o per a gent més gran) i, en general, la divulgació dels valors naturals de la zona. Genera, lògicament, un turisme d’ordinari molt específic, d’aimants de la naturalesa, turisme que podríem qualificar de turisme de “qualitat”. En certa manera les jornades naturalistes dels dies 18, 19 i 20 d’abril d’enguany poden servir de mostra del que es pot derivar de la protecció dels estanys. I si us hi doneu un tomb, podreu veure amb els vostres ulls l’interès real de determinats grups de persones per salvaguardar aquest patrimoni col·lectiu que és la natura -de la qual, en el fons, tots depenem- i comprovar les dificultats existents a’ l’hora de lluitar contra la seva creixent destrucció. Tant de bo ben aviat aquests ànecs, bernats, cigonyes, etc., que s’aturen a l’estany, puguin trobar-hi un ambient ben acollidor, amb prats on reposar, aigües netes omplertes de peix on poder-me alimentar i refugis on poder fundar, igual que els homes, una família per perpetuar l’espècie. Tant de bo sigui ben aviat i tant de bo sigui perquè tots hi hem posat el nostre gra de sorra.

Al capvespre de l’estany, ressonen els crits llastimosos deis ocells aquàtics. No és estrany, penso, que en altre temps existís la creença que als estanys hi havia l’entrada de l’infern. Si els deixem perdre, mai més ningú no podrà saber per què.

Font: programa del XXII Aplec de la sardana de Sils (abril 1986), publicat en un article de Los Sitios/Diari de Girona del dimecres 9 d’abril de 1986.

round-icon-small ¿Què se n’ha fet d’aquell noi que als anys 80 i 90 era el cap visible de la lluita per convertir els estanys de Sils en una reserva natural i que no era gaire ben vist per alguns estaments de Sils, d’acord amb els retalls de premsa que estem consultant?:

– La seva empresa, Sorbus SC (Serveis Ambientals), ofereix visites guiades per l’Estany de Sils:
http://www.sorbus.cat/sils_guies.htm

– L’any 2006 va rebre un premi molt significatiu:

divendres, 10 de març de 2006
L’historiador Joan Badia i Homs i el naturalista Lluís Motjé rebran el 24 de març els premis Fundació Valvi

L’historiador Joan Badia i Homs i el naturalista Lluís Motjé i Costa han guanyat la primera edició dels premis Fundació Valvi, que es lliuraran el divendres 24 de març. Concretament, Lluís Motjé rebrà el premi Joaquim Codina i Vinyes, creat en homenatge al reconegut micòleg de la Cellera de Ter. Aquest guardó té com a objectiu reconèixer persones o entitats que treballen per la preservació del patrimoni mediambiental i paisatgístic de les comarques gironines. Naturalista i empresari de serveis mediambientals, Motjé ha participat de manera activa en la recuperació i preservació dels estanys de Sils i de la zona volcànica de la Crosa, a Sant Dalmai. Lluís Motjé és el responsable de l’associació Server de promoció ambiental (…)

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1775919

– Lluís Motjé i Costa és l’autor, entre altres publicacions, de l’opuscle L’Estany de Sils:

http://www.estanysdesils.com/docs/estany_de_sils_04.pdf

round-icon-small Comenteu a Mercuri, crancs i domingueros (article en construcció)

Advertisements

Accions

Information




%d bloggers like this: