Crancs de Sils

21 01 2011

Procambarus clarkii, foraster i invasor






En Pere Porter ens explica un conte dels Estanys de Sils

27/06/88. En un Ple Extraordinari, l´Ajuntament de Sils decideix demanar informes sobre la situació jurídica del estanys a la Direcció General del Medi Natural i demana la creació d’una Comissió Gestora sobre els estanys. També demana informes sanitaris sobre els crancs americans que poblen l’estany.

07/88. Esclata la bombolla dels crancs americans dels estanys, que segons els ecologistes no es rés més que una ”maniobra per desviar l’atenció de les obres de drenatge que s’estan duen a terme”. Sigui com sigui, l’Ajuntament convoca els mitjans de comunicació (amb qui no era gaire amic de parlar fins aleshores) i la notícia de la “plaga” de crancs apareix a tots els titulars dels principals diaris de Catalunya i a les notícies de televisió. S’arriben a dir coses com que entren a les cases, que son tan carnívors que han eliminat a les rates, que quan no poden menjar carn ataquen les arrels dels arbres, sobretot de les figueres, i que n’han arrancat més d’una (La Vanguardia, 6 de juliol de 1988). Sigui com sigui, el 3 de juliol de 1988, els milers de curiosos varen envair els estanys, varen col·lapsar la carretera i varen obligar a intervenir a Forestals, Guàrdia Civil i Protecció Civil. Per a alguns biòlegs i naturalistes, la publicitat de la presència de crancs americans a Sils ha estat la causa de la colonització d’aquesta espècie arreu de Catalunya i de la pràctica desaparició dels crancs autòctons, ja que molta gent en va recollir i els va alliberar a d’altres indrets.

Finalment, el 9 de juliol de 1988 es fa públic que els crancs contenen un alt grau de mercuri i que el seu consum es perillós.

06/08/88. La Direcció General del Medi Natural anuncia que treballa en una normativa protectora específica per als estanys de Sils, que espera poder tenir enllestida a finals de setembre.

18/11/88. L’Alcalde reclama a Medi Natural el projecte de protecció dels estanys.

o1/12/88. La premsa es fa ressò de que la Direcció General del Medi Natural a presentat a l’Ajuntament de Sils l’avantprojecte de protecció del estanys i assegura que indemnitzarà els propietaris afectats. L’Alcalde el valora positivament.

29/03/89. L’avantprojecte de protecció es concreta en una proposta de Decret per a la declaració dels estanys de Sils com a Reserva Natural

02/05/89. Canvi radical de posició de l’Ajuntament de Sils. Amb els vots de l’equip de Govern el Ple de l’Ajuntament rebutja frontalment la protecció dels estanys amb arguments tan contundents com que “els Estanys de Sils no existeixen” o “les aigües embassades son focus de males olors, mosquits i problemes higiènics i sanitaris”.

12/89. Un nou pacte poc clar entre l’Ajuntament de Sils i la Junta d’Aigües preveu conduir les aigües residuals de Sils i les de Vidreres a la depuradora de Maçanet, cosa que segons els ecologistes significaria una dessecació encara més gran dels estanys. Segons recull la premsa l’Associació de Naturalistes de Girona demana a la Generalitat que deixi de treballar en la protecció dels estanys segurament en espera de temps millors.

14/12/1992. La Generalitat aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural, que inclou els estanys de Sils (…)

Font: La Veu de Sils
Una còpia del conte: Sils, com més serem més riurem

Cranc vermell americà

L’ESTANY A L’ESTIU

De nou, en arribar l’estiu, el nivell d’aigua de les llacunes recuperades a l’Estany descendeixen. Val la pena recordar que aquest no és pas un fenomen negatiu, com ja s’explicava en un article del “Quadern” del passat agost. En efecte, l’oscil·lació dels nivells de l’aigua al llarg de l’any és un fet usual en les llacunes mediterrànies. Això permet una major diversitat d’espècies de flora i de fauna segons l’estació de l’any i ajuda controlar la presència excessiva d’espècies no autòctones, com la carpa o el cranc americà, que graten els fons i influeixen, per exemple, en la terbolesa de les aigües. Igualment, el contacte de Breus sobre l’Estany l’aire amb els fangs de la llacuna, ara secs, facilita l’eliminació de nutrients, amb la qual cosa es pot obtenir una millora de la qualitat de l’aigua durantla temporada següent.

Font: Quadern de Sils, 54. Agost, 2006

Cranc de riu ibèric (austropotamobilius pallipes): Espècie de cranc de riu autòctona. Espècie de cranc autòctona que es troba en retrocés a Catalunya per causa de la introducció del cranc de riu americà.

Cranc roig o americà (Procambarus clarkii): Es tracta d’una espècie introduïda que s’ha estès de forma preocupant per gairebé totes les conques de Catalunya, posant en perill els crancs autòctons.

Font: http://www.blanes.net/mediambient/agenda21/pdf/32.pdf


El cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és un cranc d’introducció recent que s’ha estès de manera molt ràpida pels Països Catalans. Pràcticament, la totalitat dels exemplars que es poden trobar als mercats pertany a aquesta espècie.

… Semblant al cranc de riu ibèric, arriba a mides més grans. Les pinces són molt més allargades i amb tubercles molt manifests.

L’exosquelet és més dur i de consistència vítria. El color és vermell fosc.

Es diferencia en el seu comportament del cranc de riu autòcton català perquè el cranc de riu americà és un excavador actiu que pot suportar llargs períodes de dessecació fent caus en els marges sorrencs. La seua activitat excavadora és tan gran que al Parc de Doñana, on és extraordinàriament abundant, fa tantes galeries que, fins i tot, pot arribar a esfondrar petits ponts.

A més a més, resisteix les aigües salobres i així pot colonitzar ambients on no pot viure el cranc de riu ibèric. Al Delta de l’Ebre ha esdevingut una veritable plaga.

Interès gastronòmic
La seua qualitat gastronòmica és molt inferior a la del cranc de riu ibèric.

Font: Wikipedia

El cranc roig americà (Procamburus clarkii) és un crustaci importat a la Península Ibèrica a principis de s. XX per un aristòcrata que volia muntar una piscifactoria per produir-ne grans quantitats per a consum humà. Es va aixecar la granja en un indret localitzat dins del que avui és l’entorn del Parc de Doñana. A determinats estats dels Estats Units mengen crancs, fins i tot hi ha una festa on és el menjar típic, però se’ls mengen amb una salsa molt picant per trobar-hi algun gust. A Espanya, on ja hi ha prou marisc, el projecte va fallar. El marquès va desentendre’s del negoci, les instal·lacions van quedar abandonades i els crancs es van escapar pels arrossars propers.

Com podeu suposar, el cranc es va estendre per tots els camps i maresmes de la zona, i va arribar també als cursos fluvials. El problema va ser que de la conca del Guadalquivir va saltar a d’altres, evidentment de la mà de l’ésser humà. Per acabar d’agreujar la situació, pel nord ens arribava un altre front de crancs ianquis, aquest procedent d’Itàlia, i que provocava mortaldats de crancs autòctons allà per on passava.

Però, per què l’avançada de les tropes ianquis produïa tantes baixes? La resposta és senzilla: els crancs americans portaven un fong que produïa l’afanomicosi, una malaltia que en ells no era mortal però que en els crancs d’Europa va resultar fatal, i que va acabar provocant l’extinció de diverses espècies ( …)

Els crancs i les gambúsies, que als estanys de Sils es poden considerar una plaga, sí que semblen incidir de manera més clara sobre algunes espècies. Tant un com altres depreden postes d’amfibis, de libèl·lules i altres invertebrats aquàtics. A més, l’activitat dels crancs també afecta la vegetació i el mateix subsòl dels indrets on viuen. La recuperació dels estanys de Sils ha d’incloure una gestió adequada sobre les espècies que no en són pròpies, tant animals com vegetals. D’aquesta manera s’afavorirà la tornada de les nostres espècies autòctones i s’enriquirà notablement el medi.

Alfons Delgado, Col·lectiu Bisaroca

Font: Animals forasters, Quadern de Sils 49, desembre 2004


Pel que fa als embassaments i als rius en els quals hi ha un cabal suficient per sostenir poblacions de peixos, la introducció d’espècies exòtiques comporta greus conseqüències ecològiques, a causa de la competència que s’estableix amb les espècies autòctones. Destaquem, perquè afecta a gran escala, el cas del cranc de riu americà, el qual va ser introduït als estanys de Sils i ha suposat una transformació profunda dels ecosistemes d’aigua dolça selvatans.

Segons Motjé (1993), una de les obres de gestió d’espais naturals més penoses que s’han realitzat a la comarca de la Selva va ser l’últim drenatge de l’estany de Sils l’any 1988, un exemple de com no s’ha d’aturar la recuperació d’una zona humida singular. Aquesta obra va significar una disminució molt important de les comunitats vegetals i animals representatives d’ambients humits, amb l’extinció d’algunes espècies a la zona i, per tant, la disminució de l’afluència de visitants interessats pel medi natural, és a dir, d’aquells més respectuosos amb el medi ambient. Segons aquest mateix autor, tal com s’ha pogut constatar en el capítol de sistemes hídrics, les analítiques de qualitat de les aigües no són gaire bones i, com s’ha repetit en capítols anteriors, la zona ha estat afectada per dessecacions i drenatges agressius. La conseqüència ha estat la disminució espectacular de les zones naturals de prats i aiguamolls per plantar-hi pollancres, etc. Fins i tot, el mateix autor denuncia la caça il·legal d’espècies protegides i una pressió cinegètica excessiva.

Font: Diagnosi territorial de la comarca de la Selva

Bacallà, crancs i granotes
Mercuri, crancs i domingueros
Amfibis, crancs i gambúsies: els enemics dels anfibis de Sils

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: